AUDICIÓ MUSICAL. Per Francisco Marin Ferre


 

La situació ben excepcional que estem vivint ens priva de les habituals celebracions litúrgiques associades a la Setmana Santa. Per aquest motiu us volem compartir quatre audicions musicals que poden ajudar a viure espiritualment aquestes jornades tan senyalades. La música sempre ha estat un poderós aliat per a transmetre i fer sentir la Fe en els creients. I avui dia tenim el gran avantatge de poder estar en contacte amb tota la música que s’ha fet per a aquesta finalitat, des del segle X, aproximadament, fins als nostres dies. D’aquesta enorme quantitat de música hem seleccionat quatre audicions, vinculades a la celebració d’aquests dies: la mort i la resurrecció de Crist.

Primera audició: Passió segons Sant Joan, de Johann Sebastian Bach (1685 – 1750)

Sens dubte que les musicalitzacions  que al llarg de la història es varen anar fent dels evangelis, les més conegudes i famoses són les d’aquest músic alemany, que musicà la Passió segons Sant Mateu i la de Sant Joan que us proposem aquí. Aquestes musicalitzacions es varen originar a l’edat mitjana, amb la inclusió, enmig de la litúrgia del període de Nadal i de la Setmana Santa, d’una petita història sobre el naixement i la mort i resurrecció de Crist, respectivament i les anomenem “drames litúrgics”.  L’èxit que tingueren va fer que se n’anessin escrivint. S’anaren enriquint a mesura que la música anava evolucionant en el temps, utilitzant els mitjans musicals més atraients de l’època per a la gent.

Bach va escriure la seva Passió segons Sant Joan per a ser interpretada la vigília de Divendres Sant de l’any de 1724, enmig del context litúrgic d’aquella jornada. Utilitzant els mitjans de l’espectacle més popular de l’època: l’òpera, aconseguí un relat de la Passió ben intens que la féu justament famosa, si bé pòstumament. Aquests mitjans tan familiars per al gran públic de l’època són: l’ús d’una orquestra, els cors, les àries i els recitats, tot manllevat de l’òpera i susceptible de ser comprès amb més facilitat pel públic i utilitzant la llengua local, en aquest cas, l’alemany.

La Passió segons Sant Joan es divideix en dues parts, com si fossin dos actes d’una òpera de l’època. Un gran cor comença i acaba cada part. El cor representa la gent, que comenta i contextualitza el moment concret de la narració. Com l’òpera, hi ha uns personatges, en aquest cas l’Evangelista, que va explicant tota la narració; apareix també Jesús, Pilat i una serventa, amb breus intervencions. A diferència de l’òpera, l’acció no es representa, sinó que es narra estàticament, com s’anava fent des de l’Edat Mitjana. Com l’òpera, s’aniran succeint les parts recitades (evangelista) amb les àries i els cors, que, en el present cas, comenten i expressen un sentiment  concret de la narració.

 

Segona audició: Les set darreres paraules de Nostre Senyor a la creu, de Joseph Haydn (1732 – 1809)

L’any 1786, Joseph Haydn era el compositor més famós i apreciat d’Europa, i anava rebent diversos encàrrecs de procedència diversa.  Un lloc proper a Cadis, li va encarregar una sèrie de músiques que s’havien d’alternar amb cada una de les 7 paraules que el sacerdot pronunciava, en un lloc proper anomenat la “Santa Cueva”, cada Divendres Sant.  L’èxit de la música transcendí ràpidament el seu propòsit original, oferint-se en versió concert a diversos llocs d’Europa. A causa de l’èxit persistent d’aquesta música i, d’acord amb la moda d’oferir espectacles musicals per Setmana Santa, ja no necessàriament dins de les esglésies, estenent-se, també, a l’època quaresmal, quan es feien tancar els teatres d’òpera, en els mateixos teatres i sales de concert. Haydn en féu una versió ampliada, afegint-hi cor i solistes, amb un text que comentava cadascuna de les set paraules. Aquesta és la versió que us presentem, que es va estrenar pel març de l’any 1796. Després d’una introducció orquestral severa, ben adequada, els  quatre cantants solistes entonen la primera paraula, sense orquestra, a la qual segueix el comentari del cor i solistes, amb l’orquestra. Després del comentari a la darrera paraula, la peça finalitza amb una imitació del terratrèmol que hi hagué quan Crist va morir a la creu, que també havia estat descrit i imitat per l’orquestra en la Passió segons Sant Joan.

 

Tercera audició: Messe de Nostre Dame” de Guillaume de Machaut (ca. 1300-1377).

Situant-nos ja en un context de celebració de la resurrecció de Crist, aquesta audició pot ser una mostra de com seria una musicalització completa d’un servei litúrgic amb les diferents seccions: des de la introducció quan entren els sacerdots passant pel Kyrie (Senyor tingueu pietat); Glòria, Lectures, salm, Al·leluia, Evangeli, Credo, Ofertori, Prefaci abans del Sant, Sant, Pare Nostre, Comunió, Comiat. Tot absolutament cantat, amb més o menys elaboració segons el moment concret de la litúrgia i utilitzant el llatí com a llengua vehicular, d’ençà que el cristianisme es declarà culte oficial per l’Imperi Romà i Roma quedà com a seu oficial del Cristianisme. I així s’anà fent fins que el Concili Vaticà II de 1962 autoritzà la llengua de cada lloc i altres tipus de música.

Les parts més elaborades musicalment són les del que es diu Ordinari, que són invariables per a cada missa: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Agnus Dei, que cada vegada anirien rebent un tractament més elaborat, d’acord amb l’evolució de la música a través del temps. Machaut fou el primer músic conegut que va musicar per primer cop totes aquestes parts. Per a les parts variables, hi havia tot una tradició de declamació recitada que provenia de la sinagoga jueva. Algunes d’aquestes parts també reberen un tractament polifònic (a diverses veus a l’hora) però més senzill. A mesura que el temps passava, els músics tendien a concentrar-se en posar  música als cants invariable, perquè els cants variables només apareixien un cop l’any.

 

Darrera audició: la “Missa de La Coronació”, de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)

Es proposa com una manifestació de joia pasqual, després de la resurrecció de Crist, amb un missatge optimista de lluita i esforç per a superar totes dificultats derivades de la pandèmia que estem passant. Amb un llenguatge poderós i robust provinent de la simfonia i de l’òpera, retrobem aquí els cinc cants de l’ordinari, en un context de l’època marcadament laica, dominada pel pensament racional i científic, menys preocupat per les qüestions religioses. Els músics ja només musicaven aquestes parts. Aquesta missa és de l’any 1779, destinada a una celebració litúrgica d’una església de Salzburg, d’acord amb la principal ocupació del seu autor: encarregat de fornir la música que es requeria per als diferents serveis litúrgics.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies